Els acords presos aquesta setmana pel Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, expressen i alhora són conseqüència de tres errors estratègics que amenacen objectius bàsics, fundacionals, dels mitjans de comunicació públics del país; i amb ells es posa en perill la màxima i insubstituïble plataforma de projecció de la llengua i cultura catalanes, aquí i al món. Tots tres, però, són esmenables si hi ha voluntat; voluntat política en el sentit més explícit, sa i democràtic del terme. Uns errors similars als que estan patint altres estructures comunicacionals claus d’aquest país, com l’ACN.
El primer error és l’acceptació acrítica, obedient, d’una nova retallada pressupostària, que de confirmar-se, significaria una reducció acumulada de més del 40% respecte el 2010, si tenim en compte l’IPC. O sigui, ens acostaríem a la meitat dels diners que rebia TV3 i Catalunya Ràdio de la Generalitat fins fa ben poc. I es pot continuar fent televisió i ràdio amb aquests diners? Sí, i amb menys encara, també; sobretot si es planteja el paper dels mitjans públics com a oferta complementària. Ara, ¿es pot oferir una oferta de qualitat i altament competitiva amb aquests recursos? La resposta ja no és la mateixa, com queda demostrat que els comptes de l’any passat –on TV3 va mantenir el seu lideratge televisiu– van generar un dèficit de 7,5 M€, que ara “toca” descomptar del nou pressupost. Abans de començar, restem diners.
Diners que es necessiten per fer front als reptes d’un nou escenari audiovisual molt més competitiu –i ja present als EUA i a Àsia—de consum audiovisual híbrid i convergent, on l’oferta televisiva convencional competeix o s’associen a altres ofertes: continguts transmèdia o crossmèdia, OTT, IPTV… Cal fer molts bons productes, diversificar-los i fer-los circular per totes les xarxes i pantalles. Davant d’aquest exigent escenari cal importants inversions en producció, talent i tecnologia aplicada. Fa ben poc, un dels protagonistes de les noves plataformes audiovisuals d’èxit, el conseller delegat de Netflix –televisió a la carta via internet amb quasi 30 milions de subscriptors—publicava el “manifest sobre el futur de la TV” que ja és document de referència sobre el que vindrà ben aviat.
Doncs bé, Reed Hastings fa dues afirmacions que, tot i que poder no semblar novedoses, prenen més força ara que en el passat, per la ferotge competència que apuntàvem. La primera és la importància de la producció original, de continguts exclusius – que sempre seran molt més cars que la compra de drets d’emissió; i la segona, que cal que el contingut “enamori” el televident, cosa que significa un molt acurat estudi i disseny de l’oferta a produir cada temporada. Dos “manaments” que requereix potència financera i estratègies guanyadores que impliquin totes les àrees i professionals de la CCMA.
Són dues afirmacions que donen la raó a l’advertiment que feien els acadèmics universitaris del món de la comunicació en el seu manifest unitari de l’octubre passat: “La idea que és necessari aprimar la CCMA o sotmetre-la a canvis estructurals profunds pot posar en perill el fràgil equilibri actual i generar una espiral de pèrdues de qualitat, d’audiències i d’ingressos que pot acabar destruint, de manera irreversible, el model de la CCMA”
I com es planteja equilibrar els comptes? Un cop reduït i molt, massa, els diners destinats al conjunt de la producció externa, motor de l’audiovisual català –tot i algunes excepcions significatives– es planteja un ERO i una nova reducció salarial.
Una reducció que no ha vingut acompanyada de la presentació de cap redisseny madurat de les estructures directives i de comandament, més enllà d’un discutible plantejament de simple fusió de les dues empreses matrius –com si no tinguessin necessitats productives i característiques diferenciades—i sense aclarir què es pensa fer amb el 10% de la massa salarial que correspon a retribucions fora de conveni, que té orígens molt diversos, però que només beneficien una petita part del conjunt de professionals. 1 de cada 10€ en sous que, aquest sí, fa dies que reclama una urgent revisió empresarial. El full de càlcul ho aguanta tot, però aquesta eina de país requereix solucions més exigents i eficaces que una simple i dolorosa suma de retallades.
Unes males solucions, que es corresponen al posicionament que expressava fa uns mesos el president del Consell de Govern de la CCMA, tot referint-se a la imprescindible aportació pública als comptes d’explotació de la casa: “sé que hi ha molts que pensen que aquests recursos constants han acabat incidint negativament en la seva capacitat d’eficiència”. La ideologia que afirma que els serveis públics no són mai eficients. La BBC deu ser una empresa privada…
Retallades que ja han fet estralls: l’eliminació i reducció de canals, la desaparició de l’oferta satel·lital al món, la supressió de corresponsalies internacionals –tant necessàries!— l’acomiadament d’excel·lents corresponsals del territori… I no ho diem gratuïtament: el darrer informe de la defensora de l’audiència de la CCMA indicava que la major part de les queixes corresponien a aquests estralls.
Ja que parlem de reducció de costos, plantegem un cas d’estalvi de diners públics, que algú qualificaria de polèmic. Tot i que no són diners de la CCMA, sí tenen a veure directament amb l’audiovisual: ¿Fins quan la Generalitat hauria de continuar pagant la transmissió del senyal de les televisions privades espanyoles en molts repetidors del país? Aquesta extensió de la seva cobertura per tot el territori, per igualar-la a la que gaudeix TV3, es va fer fa uns anys per facilitar el procés de trànsit de les llars a la TDT arreu; ja que aquests canals no estaven ni obligats ni interessats en assumir aquesta despesa. Doncs bé, no és pas una quantitat insignificant de diners, però dubto molt que es pensi deixar de pagar-les, encara que sigui pensant en els insults que emeten contra els catalans 13TV, Intereconomia…
El segon error, i directament relacionat amb el primer, és la manca d’un projecte de lideratge de l’audiovisual català per als propers anys. No hi ha discurs il·lusionador –engrescador– de futur que impliqui als professionals de dins i als professionals i empreses de fora, darrera el qual se’ls podria demanar, si finalment calgués, un nou sacrifici econòmic temporal. L’únic relat és el de resistir amb cada cop amb menys recursos. I el discurs no només s’ha de construir, sinó que ha de ser creïble; s’ha de fer des d’un lideratge indiscutible, especialment quan són moments difícils com ara.
Fa poc més d’un any, el Parlament aprovava uns canvis a la Llei de la CCMA –i també al CAC– que van significar una autèntica contrareforma a les legislacions sobre l’audiovisual que el consens acadèmic, professional i polític havia promogut a partir del 1999. En el cas de la “Corpo” es retornava a la governamentalització pura i simple dels seus màxims òrgans directius. Un enorme pas enrere en el temps, que molts dels qui compareguèrem davant dels grups parlamentaris vam advertir, sense èxit. I tot canvi erroni té els seus efectes negatius, com és el cas de l’elecció i composició del Consell de Govern.
El que direm no pretén ni vol qüestionar la vàlua de ningú, sinó que ho fem des del màxim respecte a les persones; parlem d’una altra cosa. Al capdavant de la CCMA calia, ara més que mai, un perfil que s’assegués davant del Govern i hi parlés de tu a tu; no que fos un simple “col·laborador” del conseller de la Presidència –com el definia fa poc un columnista que coneix prou bé les interioritats del principal partit que governa el país.
Actualment, no es pot afirmar, stricto sensu, que la CCMA negociï pressupostos ni contractes programa amb el Govern: ara acata i aplica. Pot semblar una boutade, però si s’afirma que es vol simplificar l’organigrama per estalviar diners, una manera ben coherent d’implementar, fins a les darreres conseqüències, la voluntat de governamentalització de l’actual disseny institucional, passaria per suprimir les sis places de l’actual Consell de Govern de la CCMA, i traspassar les seves funcions de direcció empresarial al Departament de la Presidència, amb la creació d’una simple direcció general ad hoc. Pocs notarien el “retoc”.
El tercer error, passa per l’anunci de l’externalització de l’àrea comercial, que ve acompanyat per rumors d’altres futurs desmantellaments, totalment inacceptables, com la desaparició del CPA –Centre de Producció Audiovisual– la “fàbrica” interna de programes no informatius. Com totes les àrees de les empreses de la CCMA, es poden fer millor les coses i, com apuntarem després, s’hauria d’estudiar algun tipus de reestructuració interna amb àrees colindants, per maximitzar les accions de promoció econòmica de la casa. Però intentar argumentar aquest privatització per la reducció dels ingressos publicitaris, té poc gruix argumental. Parlem de xifres? Parlem-ne.
La caiguda publicitària és un fet generalitzat en tots els suports clàssics, de la premsa escrita a la ràdio en el conjunt de l’Estat espanyol. Concretament, la diferència entre el 2011 i el 2012 va significar un descens de quasi el 19%. Però, a més a resultes d’una Llei General de l’Audiovisual, impulsada pel darrer govern Zapatero i beneïda en privat pel PP, ens ha portat a una panorama televisiu centralitzat a Madrid i que ha acabat conduïnt a un autèntic duopoli, on els dos grans grups privats fan de tenalla sobre el mercat publicitari, com demostren les darreres xifres: sumen el 54% de l’audiència estatal, però s’enduen el 85% dels ingressos comercials.
Més. L’any passat, la caiguda publicitària del conjunt de les TV qualificades d’autonòmiques, va ser del 36%!! Descens vertiginós per a la majoria d’elles, sobretot si anotem que del volum total de contractació, TV3 es va emportar quasi la meitat dels ingressos. Tant, tant malament no s’han fet les coses, doncs.
A més, el nou escenari comercial va molt més enllà de vendre espais per emetre spots. Caminem cap a nous formats que alguns han definit com l’era de la postpublicitat. Ja no som a l’època que primer presento la nova programació i després busco anunciants. Acords estratègics com programes de branded content –els valors de la marca s’expressen dins el contingut— que es treballen molt abans de la seva producció, no podem gestionar-se fora de la casa; i menys encara si qui et porta la comercialització és empresa d’un grup privat audiovisual. Posem la guineu al corral?
I com dèiem al principi, anem cap a unes formes de consum audiovisual noves, com la TV social. Doncs bé, a la xarxa, els responsables de màrqueting digital de TV3 han aconseguit uns resultats de traca i mocador. Al recent informe “Análisis 3.0 Sector Medios TV” la televisió catalana aconsegueix la cinquena posició estatal, sí la cinquena, pel que fa al engagement –interacció i fidelització— si sumem Facebook i Twitter, quedant per davant d’A3TV o Cuatro. Si alguna decisió caldria fer, i amb urgència, passaria per aconseguir l’alineament intern de les àrees de màrqueting i comercial, en una estratègia transversal amb la resta d’àrees centrals de TV3 (informatius, CPA…) però no pas per lliurar-se a una empresa exterior de la competència; TV3 li explicarà com vol “enamorar” la seva audiència la propera temporada? Ens hem begut l’enteniment?
Segur que hi ha molts més aspectes a analitzar, però si no es corregeixen aquests tres errors, el futur de la CCMA no serà gens esperançador. I això, ni el sector industrial i creatiu de l’audiovisual català, ni els professionals que treballen fora o dins de la “Corpo”… ni el país, s’ho poden permetre. I encara menys pel paper fonamental que han de jugar aquests mitjans, en aquesta etapa històrica per a Catalunya que estem protagonitzant els milions de dones i homes que volem decidir, aviat, el nostre futur col·lectiu dins Europa.
Encara som a temps d’esmenar els errors. Fem-ho bé i ben aviat.
Daniel Condeminas va ser Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) entre el 2007 i 2012
Like this:
Like S'està carregant...
Acompanyeu-nos a la nostra cita al Parlament de Catal unya i a la plaça de Sant Jaume. Demà dilluns dia 17 de juny, a les 17h, els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio ens concentrarem davant el Parlament de Catalunya mentre alguns dels nostres companys facin el lliurament a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, de les 76.000 signatures recollides durant aquest últim mes i mig per diversos punts de Catalunya. 
