Més escandalitzats que sorpresos, i molt amoïnats, comprovem com CiU no ha presentat esmena a la totalitat al projecte de llei que inicia el recorregut en el parlament espanyol. Em refereixo al text legislatiu que modifica la Ley General de la Comunicación Audiovisual de l’any 2010.
El govern del PP pretén, dit ras i curt perquè ells no se n’amaguen, dur a terme la privatització de les televisions autonòmiques. En definitiva, superar la concepció de servei públic i construir un nou marc en el qual els capitals privats substitueixin a través de contractes el protagonisme públic. L’operació es tan senzilla com eficaç perquè, al capdavall, aconsegueixen un doble trumfo. D’una banda, enterrar la informació plural (els mateixos d’Intereconomía, per exemple, podran gestionar, si els ho adjudiquen, la televisió de l’Esperança Aguirre i, d’altra, garantir una rendibilitat econòmica als grups de capital afins).
De fet, la patronal de les televisions privades mai s’han estat de predicar i clamar que l’objectiu era aconseguir queixalar les televisions autonòmiques, tant pel que fa a llur gestió com al tros de pastís que contracten. UTECA ja celebrà amb joia que la televisió pública estatal espanyola deixés d’emetre publicitat, moment que aprofitaren per avançar que no s’aturarien fins que assolissin el segon objectiu.
Aleshores, ja avisàrem del perill que representava aquesta pèrdua per a la televisió pública estatal. Perquè és evident que, malgrat tot els dèficits que pugui arrossegar RTVE, al capdavall és una televisió de bandera i l’Estat sempre hi abocarà els diners que calgui, els de tots és clar. Tanmateix, els avenços d’UTECA pel que fa a la seva reclamació d’acabar amb la publicitat de TV3, per exemple, és letal per al sistema radiotelevisiu públic català ja que al darrere hi ha, només, una Generalitat de calaixos eixuts i un Govern de conviccions “fràgils” pel que fa al paper de l’àmbit públic.
La llei del PP envaeix competències imposant un sostre de despesa a les televisions “autonòmiques” (ofec econòmic) i obre la possibilitat d’optar per la gestió directa o indirecta del servei públic a través de fórmules de col•laboració público-privades o convocar concursos d’adjudicació de les llicències.
Algú ha dit que la llei audiovisual catalana farà de terraplè. Ingènuament, evidentment, en la mesura que el debat de dijous passat no representa pas l’inici del partit, sinó que n’és la segona part. La primera es jugà fa uns mesos al Parlament de Barcelona quan PP i CiU pactaren les lleis actuals que regulen TV3 i Catalunya Ràdio.
Retallada del pressupost, eliminació de publicitat en el cas de Catalunya Ràdio i reforçament del control polític de l’ens. Tot plegat condueix el sistema públic audiovisual català, bàsic per a la cohesió social, la normalització de l’ús social de la llengua i la garantia d’una informació veraç, cap a un escenari de febleses i progressivament residual. L’escenari adient, altrament, perquè els capitals privats, els de fora i els nostrats, puguin anar ocupant el seu espai.
D’aquí que CiU no hagi presentat una esmena a la totalitat a aquesta llei que, repetim-ho estreny encara més, el llaç que TV3 du al coll.
Una vegada més els interessos de la nació resten hipotecats als dels grups de capital (espanyols i catalans) que tenen en el full de ruta fer créixer el negoci a mesura que TV3 es vagi empetitint.
publicat a Indirecte.cat
Joan Tardà és Portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats
